Gent normal

Memòria i temps

Sento com els records se m'escolen entre les escletxes del cos i la memòria.

Dates, vivències, el nom d’aquella pel•lícula, d’ aquell llibre d’un temps proper. Em va agradar, ho sé.

Tot es dilueix entre la boira d’un temps perdut.

Nebulosa d’Orió, no em deixis recordar, vull despertar somrient ....

De Martí i Pol

Ara no trobaries

indecent o covard seure pels marges

a esperar la florida de les roses,

ni tindríem els ulls tan enrogits,

ni els llavis secs, ni aquesta veu ronca.

Ara no ens creixerien líquens al moll dels ossos,

si haguéssim pogut viure sense aquesta

gran nosa dins la boca,

sense aquest pes enorme a les espatlles.

Dibuix a pastel: Glòria

Y aqui seguimos...

Y aqui seguimos con las mismas ganas de soñar
plantando flores sobre hierba artificial
barriendo iones suplicando amar
paseando al perro del balcon al salón
y aqui seguimos con las mismas ganas de soñar.

De: El mundo futuro. Mecano

Reflexió amb nocturnitat i alevosia.

Per què és tan difícil lluitar contra la rancúnia i tan fàcil oblidar les virtuts...
Llegit en un bloc. Què en penseu?


Jo crec que això ens ajuda a ser més forts quan algú ens fa mal, per no recaure i ... caure, per no oblidar, per no tornar a ensopegar, en definitiva per pura auto-protecció; però també ens pot convertir en uns essers amargats, asocials i fins i tot despiatats. Mai hem deixar que els bons moments quedin en l'oblit. Tot i tothom ens aporta alguna cosa positiva. Sempre aprenem, de les coses bones i les dolentes. I hem de lluitar contra la rancúnia per nosaltres mateixos, no és bo per l’esperit viure com en una closca pensant en el mal que ens han fet. Segurament si ens mirem per dins podem veure que tothom hem causat dolor, encara que no ho preteníem. Ens hem d’impregnar de l’experiència que ens aporta el viure, empapar-nos del paisatge, implicar-nos, i no només retratar-lo. Icom els vells vaixells que s’omplen de cargolins, algues i llims que al passar la mà poden arribar a fer-te sang, són l’evidència de que no hem estat en sec, sinó ben molls pel salnitre del mar, curtits pels vents i les tempestes, però també banyats pel sol i la olor de l’herba fresca. Què mai poguem dir-nos al final de la travessia, que hem viscut en va.

Què passa amb Illencs?

Des de fa un parell de dies que no puc accedir-hi a la web d'Illencs, i ho faig casi cada dia per està al tanto de lo que "se cuece" per la blogosfera menorquina, ja siguin de fotos, molts amics, o d'altre caire. No sé si només em passa a mi. Espero que s'arrengi aviat. ¡Ànims Illencs, no emns deixeiu a les fosques!.

Begin de Begin

Tornar a pintar... tornar a somriure. Tornar a parlar amb algú més que els de casa, retrobar-se amb la vida. La meva, meva vida. I palante que no ha estat res .... o si.

No sé ...

No sé quin títol posar en això... Tampoc cal.

Després de tres dies a l'illa, torno amb la sensació que no tornaré i m'envaeixen sentiments de tristesa i d'alivi a la vegada o més aviat de resignació, com si estigués escrit; i a pesar de tot em deixo coses molt íntimes, molt personals, com per obligar-me a tornar. No sé, deu ser la tardor -d'estació i de vida-.

Com deia Josefina Aldecoa en "El Vergel":

Marchar y quedarse, la tentación y el atractivo de la isla.

Això s'acaba.

Foto: Glòria

Les vacances vull dir. Han estat diferents, per... coses, moltes; feia molts anys que no em quedava tot l'agost però aquest no he pogut agafar el juliol per imperatiu laboral, encara que vaig fer les meves escapades. Per ses festes :)

La familia ha augmentat, en Rob ha tingut dues netes bessones i ha fet diversos viatges a Barcelona, jo només les conec a través dels vidres de l'incubadora. I ahir vaig coneixer na Noa, la filla dels meus amics Joan i Melisa, una dolçor de criatura que transmetia tendresa i pau, amb pell de mel-i-cotó i ditets suaus i fins. La vaig tenir molta estona als braços, contra el meu pit, una sensació ... no sé, difícil d'explicar, m'hagués quedat estancada en aquell lloc, a aquella hora, amb aquella criatura... i que el temps i les tempestes interiors s'aturessin.

Sense entrat en més introspeccions emocionals diré que han estat marcades per ser unes vacances cassolanes i molt nàutiques, especialment. Un temps familiars, d'altre artístic i molt del poble, terrasses, passeigs, només hem visitat Maó per una festa d'aniversari... ni compres ni visites a altres pobles, ni feines a la casa ni al jardí, més que el manteniment mínim; cap dels dos no en teniem ganes, ja vindran temps millors... o diferents.

He fet moltes fotos, proves amb la carcassa submarina, proves de postes de sol... decenes... fotos de les festes, d'exposicions -al meu blog de pintura en trobareu-, i poc més. Un parell de platges al sud i un parell al nord, sense barca, vull dir. I d'ordinador poc, correu, mirar i arreglat algunes fotos i feisuc (és un vici, jeje). Us deixo unes fotos d'un d'aquests dies de platja. Pot ser un dia qualsevol d'unes vacances de qualsevol. Però són d' aquest 2009, un any que espero un dia passi a ser d'aquells oblidats per la memòria selectiva i només quedin les coses positives, un any que ha canviat moltes coses al meu interior, amb molt dolor i amb molt amor. Suposo que una cosa va lligada a l'altra, casi sempre.



Fins aviat Menorca, espero.

Sant Martí s'ho val....

... una aturada a les vacacions...