A una amiga, un matí d'octubre

Estimada Mel·la,

Rememorant aquest matí i encara que cansada i no tant lúcida com quan pensava en escriure't, m’he decidit a fer-ho perquè mentre era a la platja... ja saps quina, has estat amb mi tota la estona. Pensava que bé que estaríem totes dues allà, xerrant o simplement mirant el mar i prenent el sol, aquest de tardor, en silenci.

Pocs dies havia estat com avui a Binimel·la. Si he tornat a Menorca ha estat una mica per acomiadar-me d’aquest estiu meravellós, no podria haver-ho fet de millor manera.

El cel blau amb petites pinzellades de núvols allargats deixaven passar el millor sol d’octubre. L’aigua, bé, ja la coneixes prou, però em semblava més ideal que mai, potser per la quietud i el silenci que ens envoltava. Només dues al·lotes amb un ca ens feien companyia. Quan l’he vist, el ca, he pensat... uiii. Ja saps, n’hi ha de molt emprenyadors, però aquest... bé, aquesta, no. És més, amb la poca gràcia que em fan a mi i fins i tot he jugat amb ella. De cop i volta mentre passejava amb els peus a l’aigua, s’ha acostat a poc a poc i a deixat anar una pilota que portava a la boca. Volia que li tirés, com havien fet les seves mestresses. I així ho he fet, encara que em feia una mica de cosa tocar aquelles babes... No tinc molta força així que de seguida la he tingut de nou al meu costat i a sobre s’ha espolsat l’aigua al meu costat... brrrr... Això m’ha fet decidir a ficar-me a l’aigua. Sóc molt fredolica jo i no pensava fer-ho. He entrat poc a poc, com sempre i sense intenció de banyar-me el cap. Un cop tenia el cos tot banyant m’he trobat al cel. La temperatura era exquisida i no hi havia el contrast amb la tòrrida calor de l’estiu. He nedat fent braça fins a la pedra. Te’n recordes de quina pedra parlo? Segur que sí. El més curiós es que he arribat a ella directa sense buscar-la. Al posar-me dreta he vist que la marea estava més alta que dos mesos enrere. Normalment m’arriba l’aigua per la cintura i ara era just pel mugrons, que estaven erectes i agraïts. M’he quedat quieta mirant al meu voltant. L’aigua era calma i totalment translúcida. Els peixos m’envoltaven; dorades, oblades, serrans.... Les oblades son de l’espècie “melanura”... veus quina coincidència: Mela + Nura. Però no, no va per vosaltres, jeje... Es que en grec melanos vol dir negre (recorda la melanina, també bé d’aquí), i ur, vol dir cua, recorda, uròleg... no cal dir res més oi?, jajaja. Però a la Nura quan venia amb nosaltres i capbussava o pescava amb el seu pare li feia molta gràcia dir-li tot el nom sencer i deia que era “el seu peix”.

He estat una bona estona a l'aigua. Es veu que he vet enveja a en Robert perquè de seguida ha vingut cap a mi i després a sentir el soroll d'aquell forat. Saps quin dic?. Avui no s'atrevit a passar per sota; a l'altra banda feia mar i com que el aigua estava més alta era una mica perillós. Després hem pensat que la marea deu per per la lluna plena. La va fer el dia que arribaven... quina lluna més esplendida...

Després de secar-me al sol, un sol tebi i agradós, he estat una bona estona asseguda a la bora de l’aigua, sobre aquelles pedretes negres petites, remenant-les, per si trobava alguna nineta per les nostres arracades casolanes. Ara quasi no se’n troben o són molt petites o rompudes. Si més no m’agrada remenar i jugar amb aquests petits tresors de colors pel simple fet d'això; es com si jo mateixa em fer un massatge a les mans, als dits.... A més notava com l’aigua m’arribava a les natges i tenia la impressió què això em podia anar bé per la cel·lulitis... si no ne vero... Mirant com l’aigua em banyava es cul m’he vist un pel blanc al pubis... ¡horreur! La meva primera cana púbica. Potser fa temps que la tinc, però no em miro gaire despullada al mirall darrerament; no m’agrada veure com aquell frondós bosc que tenia va perdent espessor i ara es com un petit i ridícul formiguer. Però bé, com la panxa no m’ho deixa veure-m’ho quan estic dreta, no m’amoïno gaire. Maleïda cana... impúdica...

Abans de marxar m’he menjat una poma que m’ha donat en Robert i aleshores sí he tingut la impressió que era al paradís. Aquell silenci, la brisa suau del mar, el remor de les petites onades i aquells sol tebi que escalfava sense cremar... m’hauria quedat allà tot el dia. Però no duien més que aquella poma i es feia tard.... Es clar que, per assemblar-se al paradís era jo la que li havia hagut de donar a ell....