La vàreig conèixer el mes de setembre de l'any 74; profundes arrugues recorrien el seu cos, petxades del transcurs de la vida. Era asseguda en un banc davant del port. La seva mirada es perdia al fons de la badia. Vaig romandre una estona al seu costat. De sobte, em va dir:
-Sempre estic a l'aguait, potser un dia la mar me'l retorni-.
Després vaig saber que allò que la mar li havia de retornar, era el marit. Li deien Toni Cuca, segons ella, el millor pescador de la contrada. Vam establir una amable conversa. Em va oferir anar a casa seva per veure les nanses que el marit havia utilitzat per a la pesca de la llagosta.
Tot just vàreig entrar en aquella petita casa de parets encalades i porta pintada de color verd carruatge, vaig saber que algun dia compartiríem la vida. Des la finestra podia veure les blanques barques dels pescadors amarrades a les anelles, la blavor de la badia, l'illa de les Sargantanes i al fons, omnipresent, la muntanya del Toro, la més alta de l'illa.
Ella, na Juana, em va demanar de seure una estona a la vorera, al costat del portal. Vam fer petar la xerrada , però el que jo desitjava era entrar dins la casa, poder observar tots els seus racons. Feia tramuntana, la calç de les parets grinyolava, s'esmicolava deixant al terra petites motes de pols blanca. Cadascun d'aquells grinyols semblava pronunciar suaument el meu nom. Les parets em rebien, em reconeixien, sabien que al llarg de molts anys compartiríem alegries i tristeses.
Na Juana em va convidar a prendre un got d'aigua fresca, li vàreig agrair. Entràrem i quina no va ser la meva sorpresa quan al bell mig del passadís vaig veure un pou, n'aixecà la tapa de fusta per treure un poal d'aigua, era poc profund i en mirar al fons m'arribaren sons màgics, pareixia que em volguessin atreure. Na Juana m'explicà que aquella aigua curava la melangia, molt freqüent a l'illa. Tot aquell que es deixava envair per la melanconia, hi anava per emplenar un botil d'aigua. La calç continuava acrequilant-se. Llavors vaig demanar-li que em deixés seure una estona enfront del pou. Em portà la cadira migjana de vimet que en Toni Cuca utilitzava per arrenjar les xarxes malmeses. El cap em quedava just a l'alçada de la boca del pou. Ella es va excusar i se'n va anar a trastejar a la petita cuina del fons de la casa. Jo estava extasiada escoltant els sons de la calç que m'insinuaven històries de probresa, de petites il.lusions, de l'alegria d'obsequiar els amics, de la bonhomia d'en Toni Cuca. De sobte, del fons del pou sorgí un profund i suau xiuxiueig que, lentament, em va anar explicant tristes històries ofegades dins les aigües. Passí l'estona i vaig assabentar-me dels desamors del poble. Desamors oblidats dins del pou.
Na Juana va aparèixer amb una safata de pastissets de melicotó, deliciosos. Juntes ens els vam anar menjant, cada mos era un gest d'amistat, els espetecs de la calç continuaven acompanyant la nostra conversa, quan de sobte em diguè: Estic contenta la casa t'ha donat la benvinguda.
Aquell estiu vam compartir silencis d'amistat. Cada tarda sèiem una estona, de primer a fora, al carrer, tot mirant el fons de la badia per si la mar li retornava un bocí d'aquell amor compartit al llarg dels anys; i després ella em feia seure una estona al costat del pou, em deia que les seves aigües i la calç de les parets s'havien d'amarar de la meva presència, per tal que el dia que ella anés cap al fons de la badia per retrobar en Toni Cuca, no sentissin l'enyor. Al llarg d'aquesta estona ella em feia, com el primer dia, pastissets de melicotó i jo vaig agafar el costum de traslladar, en una petita llibreta les històries ofegades dins les aigües del pou que diàriament m'eren xiuxiuejades a cau d'orella.
L'any 76 na Joana va desaparèixer al fons de la badia, la seva filla, Na Margarida, em va telefonar demanant que hi anés. Era urgent que entrés a la casa. Les aigües del pou, la calç de les parets gemegaven constantment. El poble no podia dormir.
Vaig agafar l'avió i sens perdre temps vaig anar al carrer de Gabriel Gelabert, número 8. La porta era oberta, de primer vaig seure una estona al costat del pou i poc a poc, les aigües i la calç van deixar de gemegar i suaument em murmurejaren les tendreses que al llarg de quaranta anys s'havien regalat en Toni Cuca i na Juana.
Sempre més vaig viure en aquell poblet de l'illa, permetia que els melangiosos vinguessin a veure aigua del pou, i cada tarda seia una estona a la porta de la casa mirant cap al fons de la badia per si les aigües em retornaven una engruna d'amistat i una mica de la bonhomia d'en Toni Cuca.
Lídia Sender
11/08/97
.jpg)
