A veure si tenim sort...

... i ens adjudiquen un d'aquests nous amarratges de Fornells. Estem en la llista d'espera. Ens vam fer fora del pantalà de Ses Salines després de molts anys de tenir la barca amarrada i l'any passat ens haviem de banyar i enfangar per anar a buscar-la a la roda i ja no tenim edat per això, sobretot el meu marit. Per en Rob seria un crimen haver de renunciar a sa seva barqueta quan més la necessita.

Cavalls, mar i fotos, el que toca

Podia haver estat perfecte (exigent que soc). Ahir va ser un dia d'aquells plens de moments tranquils disfrutant de la mar, encara que fos dintre la badia; de les festes de Fornells, encara que fos de lluny i els amics, encara que no hi fossin tots, que ens tornavem a trobar, ara a l'exposició en la que que una treintena de Photobloggers exhibim a Llumaçanes les nostres fotos, d'on forma part com activitat cultural de les festes. Us la recomano, ha quedat molt xula, estarà fins el dia 31 de julio de 19 a 22 h. -i són barates- .





Mi foto y yo :)


Però en aquesta vida no hi ha res perfecte; diria que va ser dels que a mi m'agraden, plens de coses per fer que en deixen cansadíssima, però amb un cansament grat, que el notes quan seus al final del dia i ja no t'aixecaries, d'aquells que no et deixen pensar en res que no tinguis entre mans -o entre peus-.

Avui, malgrat tot, he fugit de la calor i m'he refugiat entre els murs que donen frescor a la casa. Arreglaré fotos i prepararé un invent per la parada del dijous. També haig d'envernissar unes pintures que he acabat per a una propera exposició as Migjorn. Ja us contarè.



Foto (poco) submarina. Gamba picant-nos els peus. Si cliqueu damunt les fotos les veureu més grans i que aqui hi ha dues gambes.

En Rob si que ha aprofitat el bon temps per gaudir de la barca, que no hi ha tants i ell se sent molt bé traginant-hi, encara que no el mogui del mort.

*Deixo a l'àlbum del marge una mostra de la expo-foto.
* Us recordo que si cliqueu el botó "Gloria's Photoblog" veureu les fotos que vaig penjant cada dia.

¡Ja soc aquí!

(los de los spaces no os asusteis, más abajo sigo en el idioma del reino)

Bé, ja fa un parell de dies que hi soc però no he trobar el moment per posar-me a escriure. He vingut sobretot a descansar i no paro de fer coses. Això si, el primer de tot va ser instal·lar el kit adsl perquè si haig d'esperar al wifi de l'ajuntament vaig bé.

Y ahora me paso al castellano en deferencia a mis amigos de más allá del Ebro que vienen redireccionados en mi espacio de Live.com. Aunque iré intercalando catalán y castellano en honor a mi amigo J. un madrileño interesado en aprender catalán ;)

Esto es otro mundo, desde que llegué he conseguido dormir de un tirón, cosa que no me pasaba desde hace más de un mes. Y eso hace mucho para tomarse el resto del día como venga, con la cadencia que te da la isla y el viento, que influye mucho en las actividades. Ya al llegar nos encontramos con media valla de cañizo esparcida por el patio de alguna tramuntanada (viento del norte) y en ello está Robert con las manos llenas de arañazos.

El problema es que él está acostumbrado a venir solo y lleva otro ritmo madrugando mucho y yéndose a dormir como las gallinas: los primeros días arreglar el jardín, malas hierbas, etc, y luego perderse por las playas recónditas del este de la isla caminando mucho. Y yo, pues todo lo contrario, acostarme tarde y más ahora con mi adesele y el despacho que me he montado ante la cortina que mi hizo Lidia (un petó); y levantarme tarde, desayunar al sol (hoy no que hacía fresquillo) leyendo el diario, salir por el pueblo con la excusa de que siempre falta algo y saludar amigos y me enrolloooo, uff. La otra noche fue a ver an Joan, un amigo fotoblogger que vive aquí cerca; media horita, le dije a Robert i me tiré dos horas (como hablan los menorquines ¡deu meu! jeje)... porque solo hablamos eh, que conste; de su próxima exposición que está a punto de inaugurar, de su super ordenador Mac con una pantalla más grande que mi tele de Barna... y mira que vive solo y está como un bollicao el tío... pero pobret, sería una infanticida... Me encanta este ambiente de pueblo que sales despues de cenar a dar una vuelta y entras a casa de un vecino de charla.

Esta vez vengo por más días en esta época del año por recomendación facultativa y es que estos médicos saben mucho. Hoy me despertó el solecito que se filtraba entre la cortina por la ventana de guillotina y desde donde divisaba solo las aspas del molino. Bajo mi edredón calentito me he desperezado de esa forma que solo la tranquilidad y el saber que no hay prisa para nada, que tienes todo el tiempo del mundo para lo que quieras, que las ausencias no lo son tanto, que no te comes el coco...., te deja hacer (perdón a los que estais pencando) y que hacía mucho que practicaba... tal que así... aaaahhhhhhhgggmmmmmm!!! todo eso estirando brazos, piernas y retorciéndome toda yo. ¡Qué gusto!... eh1 que solo era un estiramiento ...

I ja fins un altre dia, que vull mirar les rodes de la bici per anar a donar una volta (va per tu formiguer, un besillo).

I per la Lídia aquesta foto que vaig fer ahir a Fornells, que s'estava de conya!... mala soc...

NANSES

Quan jo anava a Fornells les llagostes es pescaven amb nanses, espècie de gàbies que es deixaven al fons de la mar, les llagostes que hi entraven no en podien sortir.

La talla de la llagosta no estava regulada i a cops teníem la sort de poder fer arròs amb llagostetes petites, que era una delícia.

Encara que a mi m'agradava molt a la planxa.

Deixo aquesta fotografia com a record, em sembla que en tinc alguna mes, el dia que la trobi també la deixaré en aquest blog que comparteixo amb la Glòria per parlar de coses tan boniques.

Rellegint el que acabo d'escriure me n'adono que parlo en passat, i es que ara les llagostes no m'agraden, no les trobo tan saboroses com eren abans, prefereixo un plat de llagostins, bé, segur que d'acabades de pescar ara no en puc menjar, en fi a la vida tot té el seu moment.

Sa Torreta

Des del terrat de Sa Torreta al carrer de la Roca de Fornells. Va ser a la primera casa que vaig viure, deu ser l'any 1972, jo tenia 24 anys.

Bé, es el primer cop que entro, personalment, en aquest blog que la Glòria ha tingut la gentilesa de compartir amb mi. Ella i jo ens vam conèixer gràcies a l'illa. La portem al cor. Ens l'estimem. Per motius que no venen al cas, ara no hi puc anar, pero ella, s'illa, sa gent, son amb mi. El seu misteri em va atrapar a principis dels anys setanta, crec que el primer cop va ser l'any 71, i ja no vaig deixar d'anar-hi fins a finals dels noranta.

L'enyor per l'illa em va portar a parlar-ne al meu blog "LA MAR" (http://menorca1947spain.spaces.live.com/), llavors va ser quan vam trobar-nos amb la Glòria, vianjant per aquest món internaùtic i no hem deixat de comunicar-nos i intercanviar experiències de les nostres vides.

Us aniré deixant fotografies d'un passat, ella, la Glòria us en deixa del present, i aixi a NuraDuna hi trobarem el present i el passat d'un encanteri, l'ILLA DE MENORCA.

Gràcies Glòria per compartir.

Tinc una altre blog dedicat a un petit gran personatge de Fornells, la tia Gibet, el nom del blog es Mesquineta, un día us explicaré el perquè del nom.

Un cap de setmana per xalar

I es que jo hauria de ser allà aquest vespre. Volia donar una sorpresa a la familia avançant les meves vacances uns dies però la data fixada per matricular la meva filla m'ho impedeix. A més em feia molta gràcia tornar a veure la TROBADA DE BARQUES CLÀSSIQUES A FORNELLS, és tot un espectacle.

Ara veig a més que al Recinte Firal de's Mercadal el GOB celebra els seus 30 anys amb una festa-concert, i també m'ho perdo.... ¡mecaxis!...

Ahir vam inaugurar la parada de pintures al Mercat Artesanal dels dijous as Mercadal amb alguna novetat. Bé, com sempre en aquestes dates poca gent però molt d'èxit i elogis de la gent que es parava a mirar-se-les. Amb això jo em corformo... de moment, jeje. El proper dijous ja hi serè jo. Encara he de portar un quadre que no era prou sec i un altre per emmarcar. Aquest any hi haurà la novetat d'algun dibuix a pastel. Us agradaràn, em sembla.

Un cetaci de quinze tones es remolcat mort a Fornells

Veure la noticia a Es Mercadal Polit.

Àncora

Encara sé d'un poble que viu sota l'elegiac
so de les campanes,
i que cada any, assenyalats dies,
tan blanca com la calç batega la seva ànima,
quan sent, pausats i rítmics,
com canten un tambor i un fabiol.....
Conec encara un poble d'un passat quasi mític
gelós d'un vell tresor...

Pere Xerxa

(Lídia Sender)

Negant es l'avi

¡Que divertit!













M'encanta aquesta foto.... ¡¡Com riu la dimonieta!!