Lídia, la meva co-bloggera

Ens varem conèixer pels blogs de Live (abans Msn) i gràcies precissament a Menorca. Ella potser encara s’estima més aquesta illa que jo, ja que la vincula als seus records a l’infantesa dels seus fills, la millor època de les nostres vides, segurament. I amb aquella Menorca es queda. A ca seva, petxines, cargols i fins i tot arena de les platges menorquines, té guardada. Jo la convido però no sé si l’agradaria ara tenint aquells records.

No és el mateix dir que la Lidia és una gran dona que una dona gran.

Na Lidia és sobretot una gran amiga. A més a més...

Bona gent. Simpàtica, Educada, Generosa, Elegant (i no parlo de vestits).
Tímida i descarada a la vegada
Divertida, Sensible i molt despistada (té tantes coses al cap...).

Però el que tinc clar des de que la conec és, que sempre hi és. Per a mi, per a tothom. Tant se val que passin dies i setmanes que no ens veiem que quan ens trobem és com si ens haguessin vist el dia anterior, com si haguessim posat un punt i coma a la nostra conversa. Igual no ens fem cap petó que ens en fem quatre.

L'altre dia per acomiadar-nos abans de vacances varem quedar per a fer un mos. Em va venir a buscar amb pintura i justament aquell dia havia acabat un dibuix. Un dibuix per a ella. Perquè el dibuix és ella. Quan em va regalar el llibre per a Sant Jordi la foto de la portada ens va recordar a les fotos que té de jove (més jove, perdó) i li vaig dir: Et dibuixaré. No sé si s’ho va creure o va pensar com pensem de tantes persones quan fan promeses o propòsits d’aquests: va!, però jo quan prometo una cosa, si està a la meva mà (mai millor dit), ho compleixo. I allà mal aparcades (com sempre, jajaja) li vaig donar el dibuix embolicat, i es va emocionar. No sé si es sembla gaire a la foto del llibre “Mal de piedras”, faig el puc o el que sé. Varem anar a una botiga a prop del Clínic que tu mateix esculls el paspartú i el marc i t’ho montes. Tinc ganes de veure-ho, canvia molt, passa de ser un tros de paper amb quatre ratlles, a ser un quadre.

Clicar per veure més fotos

Després un sopar fluixet, que estem de bony any totes dues (amb postres dolços, això sí), moltes paraules, fotos i molts riures es varem acomiadar al carrer. La pell de la seva cara es suau i tota ella és pura tendresa. Fins aviat Lídia.

*T’has fixa’t Lidia que no varem parlar gairebé res de les coses que ens fan patir? Només de resquitllada, sense amargura. Em sembla que ens estem començar a estimar un poc més a nosaltres mateixes, oi?

**Era guapo el cambrer oi?

Dos petons, o quatre.

Perdó, i als meus amics...

Algunes van arrivar virtualment, d'altres en paraules escritas o dites, i una preciosa rosa de color groc -i de les que fan olor- de la mà de la meva amiga i co-bloggera Lídia.

Vam passar el dia juntes i per fugir del caos barceloní ens vam ficar en el caos del trànsit a les carreteres d'accès. Però ho vam aconsseguir i vam gaudir de la brisa del mar del Maresme, del sol, de confidències, d'art, de records menorquins -en té un munt- d'un bon dinar i fins aviat.

Gràcies amics per tantes roses, per tant d'afecte.

Ah i també un llibre de Lídia que ja he començat: Mal de Piedras de Milena Agus. La frase de la dedicatoria:

"Si no he de conocerte nunca, haz al menos que te extrañe"....



I a l'epìleg:

"La vida es un juego caprichoso de encuentros y desencuentros y las cosas pasan cuando tienen que pasar"...


¡Home, haver-ho dit abans!... ara ho entenc tot, ....