Hola, ja soc aquí de nou, patint ara una altra síntrome, la de post-Cuba. Això sí que és una baixada, desprès del
subidón que et produeix primer els preparatius, després del viatge en sí, que ja va començar a casa mateix, amb les maletes i jo a la porteria i en Robert tancat a l'ascensor, amb vinguda de bombers i tot... i així sorpresa tras sorpresa sense parar en un país maravellós que no ens imaginavem, ni pels seus paisatges ni per la miseria que viu la gent i la forma que tenen la majoria de sortir-se'n cada dia, ingeniant-se-les sobretot per enredar al turista i encara que estavem una mica farts d'aquest assejament penso que fan ben fet, sent com som la major font dels seus ingressos, no tot ha de quedar per l'estat.
En Robert està escrivint una mena d'article d'opinió més socio-polític que ja penjarè aquí, no tinc ganes d'enrollar-me tant jo. Només una cosa que ell no reflecteix i que em sembla important: El Ché; una figura explotada arreu del país, tant pel partit (o l'estat que és el mateix) com pel propis cubans. És un ídol, igual que ho va ser i ho és encara per molt de nosaltres. Penso que aquest país va tenir
sort que morís tan jove (alguns diuen que el van enviar a que el matessin) i em pregunto si Cuba hagués sobreviscut amb aquest règim si Ernesto Guevara hagués viscut.
Aquesta gorra és per a la Nura. I la foto així no la he fet per imitar la del Che, és que es veuen menys les arrugues. ;)
I, a qui culpen els cubans de les seves penes, que porten malgrat tot amb resignació i alegria?... no sols a l'injust i inhumà bloqueig dels EEUU que repercuteix a molts altres països. Tots amb els que hem parlat, que al principi els mostren reticents a fer-ho mentre miren als costats, volen un canvi que els tregui d'aquest malviure, però ningú vol ser un altre Puerto Rico ni el paradís del opositors de Miami. Difícil ho tenen.
Jo els consolova dient que una cosa bona els haurà deixat aquest règim: l'educació i la cultura. Un patrimoni que nosaltres, els països capitalistes no tenim com ells, encara que ara per ara vegis a un diplomat informàtic pedalejant un bici-taxi o venent gelats pel carrer.
Al meu
blog de fotos veureu algunes de les mes de 1000 que vam fer. És un lloc molt fotogènic, en tots els sentits.
I amb Cuba s'acaba el meu estiu. Un estiu ple d'emocions, de satisfaccions, de viatges, d'amics retrovats i d'altres perduts, portant encara dintre meu el dol per la seva absència; Menorca, Madrid, Cuba.... i la tardor em porta la melangia, perquè la rutina, una feina que no m'agrada i la falta d'estímuls s'apoderen de mí. Altres anys feia plan de cursos i de projectes per fer, però aquest no, de moment, per això he començat parlant de la síndrome post-Cuba. No sé. Potser la impotència de no poder ajudar a aquest poble em serveixi de fita buscant-ne la forma de fer-ho, pot-ser sigui la meva sortida per no caure en l'enssopiment i la hivernació, com els osos. Potser.
Glòria
pd. He esperat que la Lídia posés alguna coseta, però està mandrosa la nena. Nenaaaa, espavilaaaa! -un petó, sempre-.
He escrit això directament aquí, sense mirar l'ortografia pel word, així que disculpeu les faltes que podeu trobar.
