Ahir mentre parlava amb un germà que vol anar a Cuba, recordava amb estusiasme, la meva,la nostra visita a aquest meravellos país farà dos anys. Sembla que les coses van canviant poc a poc, ja me contarà en Tino i na M.Angels, a qui els he contagiat les ganes d'anar-hi i encara més quan els he enviat les fotos. 
Dos anys fa que el dia 27 de juny vaig fer els 50 i aquell viatge va ser el meu regal. Però vaig rebre molts més, com aquest video que la meva amiga Carmen em va fer. Cada cop que el veig em poso a plorar.
Xulo oi?.
Dos anys, i quantes coses han passat a la meva vida, coses que haurien d'haver passat molt abans. O mai.
L'any passat estava convalescent d'una llarga baixa i no recordo gaire com va anar. Bé sí, que ho vam celebrar a Menorca amb uns amics... però em sembla que no vaig ser massa conscient, anava molt dopada.
Aquest any ha estat un cumple diferent, com un recomençament o un despertar d'un somni del que no volia o no podia sortir, d'una ceguesa que no em deixava viure la realitat i com diu Carmen en el video, no em deixava veure on era el meu paradís, ara ho sé. Tot i això amb poques ganes de celebrar res. ... Però al final ens vam fotre una mariscada de collons al port de Mataró... nyam! (i és afrodisíac, jeje).
Ara, dos anys després, la meva filla independitzada, jo sense cumplir el desig de canviar de feina, sento que em castiguen, dec haver estat molt dolenta, però ho vaig assumint, tot, i sense ansias, i ves quin remei!.
Regals?: en Rob un Mp4 molt xulo que ja he omplert de cançons i fotos, i la meva filla un llibre del Nobel Günter Grass, amb una dedicatòria que també em va fer saltar les llàgrimes, "que la felicitat m'inundi de vida", diu la caixa dels desitjos i ja veus guapa, la felicitat la tinc quan vosaltres la teniu, és ben sencill. I ben doloros a la vegada pensar que la viceversa és vàlida i jo us he donat molts... maldecaps. I "52.000 petons i una abraçada". A tu, amor meu.
I el record de molts amics, la majoria els mateixos que fa dos anys, una joia (encara que el feisbuc sigui tan xivato.. :p)... Gràcies a tothom.
Dos anys fa que el dia 27 de juny vaig fer els 50 i aquell viatge va ser el meu regal. Però vaig rebre molts més, com aquest video que la meva amiga Carmen em va fer. Cada cop que el veig em poso a plorar.
Xulo oi?.
Dos anys, i quantes coses han passat a la meva vida, coses que haurien d'haver passat molt abans. O mai.
L'any passat estava convalescent d'una llarga baixa i no recordo gaire com va anar. Bé sí, que ho vam celebrar a Menorca amb uns amics... però em sembla que no vaig ser massa conscient, anava molt dopada.
Aquest any ha estat un cumple diferent, com un recomençament o un despertar d'un somni del que no volia o no podia sortir, d'una ceguesa que no em deixava viure la realitat i com diu Carmen en el video, no em deixava veure on era el meu paradís, ara ho sé. Tot i això amb poques ganes de celebrar res. ... Però al final ens vam fotre una mariscada de collons al port de Mataró... nyam! (i és afrodisíac, jeje).
Ara, dos anys després, la meva filla independitzada, jo sense cumplir el desig de canviar de feina, sento que em castiguen, dec haver estat molt dolenta, però ho vaig assumint, tot, i sense ansias, i ves quin remei!.
Regals?: en Rob un Mp4 molt xulo que ja he omplert de cançons i fotos, i la meva filla un llibre del Nobel Günter Grass, amb una dedicatòria que també em va fer saltar les llàgrimes, "que la felicitat m'inundi de vida", diu la caixa dels desitjos i ja veus guapa, la felicitat la tinc quan vosaltres la teniu, és ben sencill. I ben doloros a la vegada pensar que la viceversa és vàlida i jo us he donat molts... maldecaps. I "52.000 petons i una abraçada". A tu, amor meu.
I el record de molts amics, la majoria els mateixos que fa dos anys, una joia (encara que el feisbuc sigui tan xivato.. :p)... Gràcies a tothom.
