He tingut un cap de setmana mogut, no de res dolent, al contrari. Com si volgués que a la meva incorporació a la feina demà després de 9 mesos (mira, com un part) li precedís ja una bona dosi d'activitat, i sense pensar-ho, no he parat de fer cosas que us podria contar cada una en un post. I he fet moltes fotos, no se perquè, ja que mai les podrè posar totes enlloc.
Des d'anar a la pelu, canvi de look, mereix un post? doncs potser si, per què no?; a comprar-me roba (diuen de amdues coses que serveixen per animar i a mi aquesta m'ha deprimit més. Obvio el perquè). Dinar a la casa de Menorca (tenía preparada una bona reganyina al Consell, potser més endavant, això no passa de moda). Entrar a la uni a animar als estudiants tancants, xerrar amb ells i fer fotos (mentre en Rob explicaba a un parell les seves andances d'estudiant allà pels 60 protestant perquè els cavalls de la bòfia entrès al recinte universitari, els hi va donar un parell d'idees d'un estudiant "veterà"). Desprès al cine, otro post... Horas de verano, però aquest seria massa llarg, per molta Binoche que surti, al final de la peli et dius: I? La realitat supera en aquests casos la ficció... una ficció sosa. Vam anar i vam tornar caminant i vaig arribar cansada. He dormit com un lliró.
I avui, amb l'excusa, o no, de treure el cotxe a passeig, hem anat fins al peu del funicular del Tibidabo i em baixat caminant fins a la Font del Recó. ¡Guau, quin subidón! -el meu-.He fet tropecientas fotos: de les cases modernistes, de la gent, del tramvia blau, del funi, de la flora, en macro o no. Del café-mirador, que mai no havia estat i és una passada. Semblava una posesa. I és que quan tinc el dia o aquest em dóna motius, tot, qualsevol detall insignificant pot ser fotogènic o jo tinc l'ull entrenat per trobar aquests instants, aquests punts personals de vista.
I en Rob tan content veien-me xalar mentre em feia de cicerone. Aquests recorreguts els fa molts cops a peu entre setmana. Ja me'ls explica ja, però no és el mateix, i entenc que no hi ha cosa que et faci més feliç que un altre gaudeixi dels mateix que tu. ¡Ja t'ho deia! repetia, i jo es que ni me'n recordava del que m'havia contat. Pobre, ho reconec, de vegades no li faig ni cas quan m'explica les seves aventures pel Collcerola i altres dèries. Ja l'he dit que en lloc de contar que m'acompanyi... però ara, just ara, no hi ha temps, amb els dies que hem tingut per anar-hi entre setmana que està tot ben buit, ara ja no hi ha temps. Se m'ha acabat la bona vida... o potser no ho era tant, el que se és que ultimament vivia molt tranquila, i això val molt... i s'acabat.
Si voleu veure millor les imatges, pitjeu el collage.
*No paro de preguntar-me que em trobarè demà a la feina.
.
1 comentario:
Que te vagi molt bé aquest "primer" dia,i el de demà,i l'altre, i el que vindrà,...
Salut!
Publicar un comentario