Fa dies que et conec però mai t’havia tingut així de tant a prop. Un amic ens va presentar, em va explicar coses de tu -en sap tant de tot, ell- i em vas començar a atreure, però no sabia ben bé que fer de tu. Et mirava de lluny sense atrevir-me a acostar-me massa. Em conec i m’agraden les converses llargues, per això no m'agraden els xats, suposo, sempre em quedava amb la mel als llavis. No sabia quin tacte tenies, ni com eres per dins. Un cop fins i tot em va fer il•lusió que altres et coneguessin bé abans que jo. Soc així de generosa. Bé no, simplement m’agrada complaure als que estimo i sé que li agradaves... i encara et vol, suposo. Et mantenia amagat, esperant tornar a compartir aquella il•lusió. Però l’altra nit vaig sentir una frase al final d’una pel•lícula que feien per la tele i vaig tenir la necessitat de guardar-la en algun lloc. Sé que tinc aquest espai, i d’altres, però això és tan virtual que tot el que aquí escric un dia desapareixerà, de fet quan passin dos dies, això mateix que escric ara per compartir-lo quedarà i oblidat, ja, serà part del passat. Però tu no, no estaràs sempre perquè ets físic, palpable, i amb un poc de sort, immortal. I et vaig estrenar amb aquella frase. Primer, la data: 19 de gener de 2009. Ara et diuen “notebook” o llibre de notes, aquí més aviat llibreta amb goma, o de viatge, però tens nom propi: Moleskine.
Ahir nit vaig anotar, per això, perquè perdurarà, encara que ningú no et llegeixi més que jo, o ves a saber, que moltes com tu han passat a la història. Vaig escriure, deia:
Avui és un dia històric, s’ha complert el somni de M. Luther King, Obama un home negre agafa les regnes del país més poderós, i el somni de molts, Bush se’n anat. Espero que un dia els tribunals internacionals facin justícia.
Potser trigui en tornar a fer-te servir, o no. Seràs com la meva camera de fotos mi fidel companyia, per captar quan el cor m’ho digui, aquells instants, curts però intensos, o no; coses meves.
No hay comentarios:
Publicar un comentario