Per què és tan difícil lluitar contra la rancúnia i tan fàcil oblidar les virtuts...
Llegit en un bloc. Què en penseu?
Jo crec que això ens ajuda a ser més forts quan algú ens fa mal, per no recaure i ... caure, per no oblidar, per no tornar a ensopegar, en definitiva per pura auto-protecció; però també ens pot convertir en uns essers amargats, asocials i fins i tot despiatats. Mai hem deixar que els bons moments quedin en l'oblit. Tot i tothom ens aporta alguna cosa positiva. Sempre aprenem, de les coses bones i les dolentes. I hem de lluitar contra la rancúnia per nosaltres mateixos, no és bo per l’esperit viure com en una closca pensant en el mal que ens han fet. Segurament si ens mirem per dins podem veure que tothom hem causat dolor, encara que no ho preteníem. Ens hem d’impregnar de l’experiència que ens aporta el viure, empapar-nos del paisatge, implicar-nos, i no només retratar-lo. Icom els vells vaixells que s’omplen de cargolins, algues i llims que al passar la mà poden arribar a fer-te sang, són l’evidència de que no hem estat en sec, sinó ben molls pel salnitre del mar, curtits pels vents i les tempestes, però també banyats pel sol i la olor de l’herba fresca. Què mai poguem dir-nos al final de la travessia, que hem viscut en va.
2 comentarios:
Que profund...per pensar-hi!
M'agraden aquestes reflexions...
Si noia, la lectura d'unes entrades em van fer divagar, el que passa que a la nit no tinc la ment tant fresca i lúcida com al matí, i ja cambiaria coses, però en fin s'enten no?... suposo que cadascú ho interpretarà a la seva manera, segons les seves motivacions. Això he fet jo i potser pocs m'entenguins. Tan se val, em venia de gust escriure i ja fa temps que no ho feia.
Publicar un comentario