Aqui només en tenia dos. Viviem en plena natura, a Vallvidrera. Erem molt feliços allà.
Cada cop que jo em posava a pintar l'havia de preparar les seves aquerel·les i així segueix, creativa en tot el que fa i cercant la forma de ser feliç amb el que li agrada, de ser lliure; estimant com n'és, calladament.
Sigues feliç filla, avui i sempre. És el meu desitg, sempre.
1 comentario:
Quina fotografia més maca!!... Quin lloc més idílic per a viure, amb aquesta llum que us entrava pel finestral i amb plena natura...Així no m'estranya que sentíssis la necessitat de pintar!!...i que realment tinguéssis la capacitat de fer-ho, com molt bé ho he pogut comprovar. (jo davant una tela en blanc seria incapàs de traçar una línea)
Felicitats per a la Nura!!
Una abraçada
Publicar un comentario