La Diada i l'NBA

Ahir nit volia escriure. Ho podria haver fet de coses diverses… per exemple: Cadascú dels tres 11-S.
La Diada N. de Catalunya, on des de que “els meus” ja no són oposició ja no m’agrada anar als actes.
El setè aniversari d’un dia terrible pels americans i que ens va portar a una guerra absurda i que malgrat que sembla tot al seu lloc, tal com ho volien , encara segueixen les tropes americanes allà. I segueix sent absurd..
O de Xile i l’aniversari d’una altra dictadura i de l’homenatge a Víctor Jara.

Podia haver parlar de mi i el trilema que tinc al cap. Mira que són dolents els dilemes, doncs imagineu tres. Tres decisions que puc prendre, però si en pren partit per una queden encloses les altres -està clar, això és un dilema- i em sap greu, tot s’ha ajuntat i tinc un cap com un timbal ja que afecten al meu futur immediat i de la meva família.

Podia haver escrit sobre mil coses però al veure el telenotícies només una en preocupava. La meva filla està al festival de teatre de Tàrrega. S’ha anat aquest quatre dies i tota la tarda que havia plogut i granissat i ells en tendes i sense roba d’abric, i mira que li vaig dir…
I de cop i volta em vaig oblidar de totes les altres coses. Serà que per davant de tot i més que em pesi, soc mare.. Digueu-me patidora –el seu pare encara patia més-. I se que no puc fer-hi res. Segurament s’ho va passar pipa que per això té 19 anys i els espectacles que no es van suspendre són ben atractius.

Em sembla que no prendré cap decisió. El dia 16 s'he m'acaba el temps. Romandré passiva i que sigui el que Thor vulgui. Potser algun dia em sabrà greu haver deixat escapar aquest tren. Així és la vida. He dormit bé, però a les 7 ja tornava a rumiar tot això.

Quan tornava de veure ma mare -va ser la meva/seva diada, feia mesos que no la veia-, vaig fer algunes fotos de senyeres, ben poques, als balcons.


Dedicada els meu amics phobloggers que els hi agrada tant el basket.