Obervant el cel.

Pintura de Vettriano


El cel s'ha despertat de colors pastel, molts, i suaus, entre la foscor amb contrallum dels terrats que cada matí observo i de vegades penso -Penso massa?- Penso que a cada una d'aquelles finestres, algunes amb llum matinera, hi ha un món, i cada persona que las habita, un altre. Potser amb una vida falsa, amagada darrera una màscara que es posa cada matí; que uns dies soriuen i d'altres ho fan veure; que dins seu hi ha un altre que ningú coneix.... o potser no... Tant se val; avui no vull pensar; només miro aquests colors pastel que em diuen que comença un nou dia i que la nit passada ha quedat enrera, ja no hi és. No cal pensar-hi més; l'única cosa que m'ha deixat és mal de cap i son, i malgrat tot sonric esperant que aquest vespre el cel m'acompanyi amb nous colors l'arrivada a una terra verda envoltada de blaus on m'espera una abraçada sincera. D'això estic segura i ara es l'única cosa real que tinc i a la que m'agafo. Demà potser plourà, i vindran més dies amb cels colors rogens ataronjats de franges allargades anunciant pluja o amb cúmols blaus i tenebrosos, i jo, amb la maleta preparada per fugir de les tempestes.

I com va dir aquella:

Si una persona se aferra a su pasado, muere un poco cada día...

i jo, vull viure...