Notícia pels seguidors de Nura Duna

Alforja. A Juan

Dibuix a Pastel. Glòria Lima.


ALFORJA

L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

Margarita Ballester

L'amor als fills és com una alforja que portem sempre posada.

Aquest dibuix li vaig regalar a un bon amic que avui pateix mentre la seva petita és al quiròfan. Un dia em va dir que quan entra a la casa solitària on viu ara i mira aquest quadre l'invaeix com una mena pau. ¡Quina satisfacció per a mi!. Suposo que les figures li recorden a les seves dues filles a les que ha hagut de renunciar a veure cada dia com abans. Juan és una de les primeres persones que veu les meves pintures, i és molt crític sempre, cosa que li agraeixo, però quan va veure aquest dibuix ja em va dir que l'hi encantava -i no és gaire afalagador ell-, per això li vaig regalar al instal·lar-se en aquell piset llogat tant fred. Avui l'he recordat el que l'inspira el meu dibuix i que pensi en aquella pau quan la seva petita Aida li faci una abraçada.

Es peu d'en Pau. Dibuix (venut.... en 5 dies!! he batut el meu record)

Es meu darrer dibuix tret d'una foto de na Carol.








Gràcies Carol i Pau.

Dibuix amb sèpia i sanguina

Video del Mercat artesanal d'estiu de Mercadal

Amb algunes de les fotos que vaig fer aquest estiu al Mercat Artesanal des dijous he confeccionat aquest video. M'agradaria haver posat una música menorquina però no he trobat cap a la xarxa que em pogués baixar. El que si que he volgut és que fos més aviat lenta perquè el ritme de les fotos va en funció de la música i com que surt molta gent he volgut que es veiessin bé. Esper que us agradi.

Llums des Mercadal

2030 al Mediderrani. Per meditar

Canvi climàtic, especulació, contaminació.... així podem deixar el Mare Nostrum als nostres fills.

Tardor a Menorca. ¡El que ens costa anar-hi!

octubre 06

Encara guardo el record de la passada tardor a Menorca. Va ser per aquestes dates, és a dir pel pont del Pilar (encara que no soc religiosa prefereixo dir-li així que no pas de la hispanitat aquesta, ... no sé qué s'ha de celebrar realment... però això és una altra història) i els colors i la llum en aquesta època són dignes de una visita. A més encara fa bon temps. Avui mateix m'ha dit na Cati, una ciber-amiga de Maó que encara ha nedat aquest cap de setmana... ¡quina sort!. Recordo que l'any passat vam anar a Son Saura que feia anys que no anavem perquè a l'estiu està impossible de gent, i era una meravella. També vaig fer una nedada.

quina diferència a l'estiu!

Aquest any no ha pogut ser tan aviat per a mi, però ja tenc els bitllets per l'altre pont proper... com en el joc de l'oca: de pont a pont ... a Menorca en avión.... Doncs sí, aquest cop i per variar, i... perquè ja no vaig trobar bitllets de tornada en barco pel ...¡dissabte 3!, l'únic dia que la transme torna de nit. I es clar, dels 3 o 4 dies hi serè no m'hi passarè tot un dia de tornada. Trobo que ja sigui la balearia o la transme, o totes dues haurien de posar en aquestes dates barcos de nit per tornar a Barcelona, encara que fos el mateix diumenge. Jo ho he fet això, arribar al port a les 7 del matí i a les 8 o 8,30 ser a la feina. A la tarda fas una bona siesta i ja està. D'aquesta forma he hagut de demanat un dia més de festa i tornar el dilluns ja que tornar el diumenge 4 em sortia caríssim. És curiós, precissament aquest vespre han fer un programa a TV2 sobre Menorca parlant de millorar infraestructures per estalviar-se, en alguns casos, poc més 5 minuts a la carretera i tanmateix, no cuiden gens l'accés de les persones que anem sovint, que paguem impostos a l'illa, a més d'altres ingresos que generem, per exemple, amb els arreglos de les cases: mobles, ma d'obres, jardineria, etc. Trobo que ens haurien de tenir una mica en compte. El meu marit com que està jubilat va quan vol i aprofita ofertes si pot, sempre en barco, això sí, a ell no li van els aeroports. Però als que treballem s'ens posa molt difícil, sí fos més accesible i barat aniriem més sovint. El mateix pels estudiants menorquins a Barcelona, que són uns quants.

De totes formes Catalunya és tant diversa que deseguida es pot trobar un bell indret per gaudir d'un cap de setmana com aquest. Hem anat al Parc Natural Cadí-Moixerò, concretament a la població de Bagá, una mica abans d'entrar al túnel del Cadí i a més del poble que ja val la pena visitar-lo, hem fet diverses excursions per la contrada. Els colors de la tardor allà són una meravella. La muntanya té això i aquesta és la millor època per gaudir-ne.

Si clicau la foto, en veureu més.

Poema

Fornells

Foto: Glòria

He anat a caminar pel camp fins a Son Bou

i he vist els trencs solcant l'enfront de Llucalquelba

Sota un cel generós perfumat de llentrisca

les figueres lliuraven en terra els seus fruits

Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies

Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa

Desterrades les aus orfe d'antigues dunes

jo em pensava gelós que el paisatge era nostre

dins les sísquies la gent llença faunes i fems

Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa

i cant amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa

explotada que estim amb dolor de fill pària

Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells

S'omplen totes les cales de bars i de murs

La llum grega es tenyeix de renous asfaltats

L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts

Ponç Pons

Després de Cuba, la tardor.

Hola, ja soc aquí de nou, patint ara una altra síntrome, la de post-Cuba. Això sí que és una baixada, desprès del subidón que et produeix primer els preparatius, després del viatge en sí, que ja va començar a casa mateix, amb les maletes i jo a la porteria i en Robert tancat a l'ascensor, amb vinguda de bombers i tot... i així sorpresa tras sorpresa sense parar en un país maravellós que no ens imaginavem, ni pels seus paisatges ni per la miseria que viu la gent i la forma que tenen la majoria de sortir-se'n cada dia, ingeniant-se-les sobretot per enredar al turista i encara que estavem una mica farts d'aquest assejament penso que fan ben fet, sent com som la major font dels seus ingressos, no tot ha de quedar per l'estat.


En Robert està escrivint una mena d'article d'opinió més socio-polític que ja penjarè aquí, no tinc ganes d'enrollar-me tant jo. Només una cosa que ell no reflecteix i que em sembla important: El Ché; una figura explotada arreu del país, tant pel partit (o l'estat que és el mateix) com pel propis cubans. És un ídol, igual que ho va ser i ho és encara per molt de nosaltres. Penso que aquest país va tenir sort que morís tan jove (alguns diuen que el van enviar a que el matessin) i em pregunto si Cuba hagués sobreviscut amb aquest règim si Ernesto Guevara hagués viscut.

Aquesta gorra és per a la Nura. I la foto així no la he fet per imitar la del Che, és que es veuen menys les arrugues. ;)

I, a qui culpen els cubans de les seves penes, que porten malgrat tot amb resignació i alegria?... no sols a l'injust i inhumà bloqueig dels EEUU que repercuteix a molts altres països. Tots amb els que hem parlat, que al principi els mostren reticents a fer-ho mentre miren als costats, volen un canvi que els tregui d'aquest malviure, però ningú vol ser un altre Puerto Rico ni el paradís del opositors de Miami. Difícil ho tenen.

Jo els consolova dient que una cosa bona els haurà deixat aquest règim: l'educació i la cultura. Un patrimoni que nosaltres, els països capitalistes no tenim com ells, encara que ara per ara vegis a un diplomat informàtic pedalejant un bici-taxi o venent gelats pel carrer.

Al meu blog de fotos veureu algunes de les mes de 1000 que vam fer. És un lloc molt fotogènic, en tots els sentits.

I amb Cuba s'acaba el meu estiu. Un estiu ple d'emocions, de satisfaccions, de viatges, d'amics retrovats i d'altres perduts, portant encara dintre meu el dol per la seva absència; Menorca, Madrid, Cuba.... i la tardor em porta la melangia, perquè la rutina, una feina que no m'agrada i la falta d'estímuls s'apoderen de mí. Altres anys feia plan de cursos i de projectes per fer, però aquest no, de moment, per això he començat parlant de la síndrome post-Cuba. No sé. Potser la impotència de no poder ajudar a aquest poble em serveixi de fita buscant-ne la forma de fer-ho, pot-ser sigui la meva sortida per no caure en l'enssopiment i la hivernació, com els osos. Potser.

Glòria

pd. He esperat que la Lídia posés alguna coseta, però està mandrosa la nena. Nenaaaa, espavilaaaa! -un petó, sempre-.

He escrit això directament aquí, sense mirar l'ortografia pel word, així que disculpeu les faltes que podeu trobar.

Tot s'acaba

Posta de sol a Ses Salines.
Foto: R. Bargalló

Així es va acabar el darrer dia de Robert a Menorca, mirant i gaudint dels colors que la calitja donava a la posta del sol i al mar. Es va voler acomiadar com més xala, navegant.

I amb aquesta imatge se’ns acaba l’estiu a Menorca, però no defallim, vindran més escapades. A més d’aquí uns dies marxem... ¡cap a Cuba!. És el meu regal d’aniversari pendent. Esclar que dic jo que si és el MEU regal hauria d’haver anat jo sola,o no?... Em sembla que no m’hauria deixat, són un perill els cubans... o jo...

A la meva mestra i amiga Teresa Santacana.

Estimada Teresa,

Havies estat mestra meva quan jo tenia 14 i15 anys. La millor, aquella única que recordava el seu nom perquè vas deixar empremta en mi. Et vaig retrobar a Menorca per casualitat, per internet fa uns cinc anys i encara que no em recordaves ens vam fer amigues de seguida. Ara la diferència d’edat no es notava.

Aquest estiu vas venir a veure’m un dijous a la meva paradeta de Mercadal. Havia llegit al diari que havies estat la pregonera de les festes del teu poble, el que us va acollir quan fa anys veu decidir instal·lar-vos aquí. Em vas explicar que el teu company de vida estava malament i vam quedar en tornar-nos a veure, a tornar a veure en Ferran abans de marxar però va poder ser. Avui quan t’he trucat i casualment m'has comunicat que acabava de deixar-nos he sentit que alguna cosa havia quedat pendent amb ell i amb tu.

El vaig conèixer poc però de seguida vam connectar, oi? I amb la Nura i amb en Robert. Vam xerrar molt plegats i ens contagiava la seva forma de veure i viure l’illa. N’estava enamorat. Ara sa Roqueta l’acollirà entre la mar, les pedres i el vent, i els xoriguers que tant li agradava mirar volaran ras per fer-li companyia.

Per a tu Teresa, per na Mireia i per Ell, aquesta frase que encara que treta del cinema, m’agafo quan veig que el món se me’n va darrera d’algú estimat.

"Aunque ya nada pueda devolverme las horas de esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no debemos afligirnos, pues siempre la belleza subsiste en el recuerdo".

Vídeos de Menorca

Bé, a més de remodelar un poc la capçalera amb una foto meva feta des de la barca, he provat aquesta nova modalitat que ens ofereix blogger de posar una columna de vídeos. És molt fàcil, no has de buscar enlloc, només posar les paraules clau del tema que t'interessi separades per comes i ja està.

Encara que de moment trob alguns quès, per exemple que has d'esperar que surtin els vídeos aleatòriament per temes, per escollir-ne un (si veig la forma de canviar de tema, ja ho diré). Aquí deu haver-hi molts, ja que he posat moltes combinacions; i un altre pega és què potser s'hagin inclòs vídeos casolans de vacances, paciència -encara que n'hi ha de divertits-. Si poseu la fletxa sobre cadascun surt el títol i el temps de duració.

Vull fer esment exprés als que té penjats al you-tube en Toni Espinosa amb les seves panoràmiques.

Al clicar el vídeo escollit el veureu abans de l'última entrada, dalt de tot de blog. Esper que us agradin.

He pensat fer-ne un amb les meves fotos, només tinc un problema, escollir la música adequada. Si algú sap on puc trobar música menorquina a internet, li agrairia.

Luna llena, invisibles son los hilos que manejas...

• Que ràpids passen els dies quan et sens a gust.

Sembla que fa quatre dies era allà, dalt del Toro, fent fotos al sol ponent i immediatament corrents cap a s'altra banda a veure com sortia la lluna rosada. La meva càmera (morta i enterrada ja) no va donar per molt però vaig quedar contenta amb els resultats. Ara la tinc davant sa meva finestra, imponent, majestuosa... però no és el mateix.

Menorca Photo: Dedicada a Gloria

Menorca Photo: Dedicada a Gloria

Gracias Sergio, una foto genial. La Nina está guapísima y eso que estaba cansada ya a esas horas... y yo también, la mirada me delata. Se empeñó en quedarse en el mercadillo hasta el final para ayudarme a desmontar la parada. Y luego ahí, viendo y oyendo el concierto de Sa Banda d'es Migjorn. Ayynnss... cómo lo añoro todo.

Retorn

Deixo a l’illa somnis adormits,
A la maleta incerteses, pors i soledat,
de nou

Camino perduda entre la gent
unes gotes llisquen pel meu rostre,
no plou

Què llarga la nit, son freds els llençols
els somnis no arriben, han quedat a l’illa
o han mort.

Això s'acaba. Et porto en mi, Menorca.

Això s’acaba, penso mentre miro les franges blaves de l'ample mar a Son Bou, molt a prop ja de Talis. I intento portar-me tota aquella immensitat amb mi; aquells colors, aquell so de les onades. M’estiro sobre el pareu a l’ombra de l’ombrel·la –que falta fa- i em quedo en blanc impregnant-me els sentits de tot això que m’envolta.

Avui fa nord i la mar està confosa. L’aigua no t’esquitxa al trencar contra el cos sinó en aixecar-se i trobar-se amb el fort vent de terra, que fa que retorni cap a dins. ¡Què neta està l’aigua! No deixa de mai sorprendre’m. M’encanta passejar per la bora de la platja de Son Bou. És una platja preciosa. Bé només li caldrien unes quantes detonacions a l’edifici monstruós que trobes a d’arribar i seria perfecta. No sé com no s’ho han plantejat això les autoritats. Molts països ho estan fent, estan derruint moles que en el seu dia algun especulador ambiciós va construir i que per fi, ara, s’adonen que més aviat els perjudica i que no cal aquests mastodonts. L’arribada a Son Bou per aquell petit túnel seria com arribar al paradís. A més es nota que això va de baixada, que el boom d’agost en quant a gent va a menys, em pogut aparcar a prop de la passera.....

I comença a fer fresqueta, aquesta nit feia fresqueta al carrer. Na Nura ha tornat oportunament... -per a tots, que la cosa ja s’anava “normalitzant” ¡uff, quina tranquil·litat ara!-.

Tot i que ahir al Mercat d’artesania dels dijous va haver molta més gent, si més no més interessada i amb ganes de comprar, o potser és que es gasten els dobles sobrants de les vacances?... Això ens ho hem preguntat a algunes parades, totes estaven sorpresos de la pujada en ventes, que aquest any ha estat de baixada. No és el meu cas, que no vaig vendre res però sí, com dic, va haver molt d’interès per les pintures i demanant preus. Encara queda un dijous, que jo ja no hi serè, així que no perdo l’esperança. És més, cada any he venut un quadre quan jo ja no hi era (em pregunto si és que Robert és millor venedor que jo... segur vaja, no em va a mi això de vendre’m, no ho se fer).

Demà fer maletes i acomiadar-me d’alguns amics. Poc més podré fer; m’agradaria un darrer passeig en barca però em temo que no podrà ser, seguirà la tramuntana, han dit. ¡I m’han quedat tantes coses per fer!. És curiós, i és l’any que més dies he estat. Llocs on anar, fotos a fer (be, en això em vaig desanimar molt en espatllar-se la meva càmera), gent amb qui quedar... I a més potser és l’any que em fa més pena marxar. Cada cop em sento més vinculada a l’illa, al poble; però a més em fa por tornar a la rutina quotidiana amb tot el que comporta. Ha estat un hivern dur, emocionalment parlant, amb moltes incerteses, familars, laborars..., algunes de les quals encara no s’han aclarit i em neguitegen i després d’aquest oasi de pau costa tornar a enfrontar-s’hi. Em sembla que ja pateixo la síndrome post-vacacional....

Aquesta entrada se la dedico a tots els meus companys i veïns a les paradetes del Mercat, que han estat sempre generosos i amables, amb ganes de ajudar-nos els uns als altres, vigilant la parada si calia o muntant un llum o deixant-nos eines. Com veieu al marge durant aquests dies he anant fent fotos del mercat i quan ja no tenia la meva càmera se’m va acudir de fer un petit reportatge d’aquests dijous de Mercat a Es Mercadal, així que la majoria estan fetes amb la compacta d’en Robert i de nit i la qualitat no és gaire bona, però és un bonic record. Ah, i se la dedico també a ell, al meu home, que ha estat sempre al meu costat, pacientment, muntant i desmuntant, vigilant, transportant i fent-se càrrec quan jo no hi soc, encara que, la veritat sigui dita, no li agrada gaire ser-hi. Gràcies guapo.

Aquesta al·lota tant polida és na Laura Pons, veina de parada i guanyadora del Premi a Joves Dissenyadors a la Fira d'Artesania que té lloc aquests dies al Recinte Firal d'Es Mercadal.

Felicitats Laura i molta sort en això que tant t'agrada, te la mereixes, vals molt.

Fins aviat.

Mirades còmplices

Ja la tinc aquí, per fi. Gairebé dos mesos sense veure-la i l'he trobat canviada; no sé si és el lloc de retrobament, que no és el habitual ni rutinari o que l’estada a estranger l’ha fet madurar, o ambdues coses, el cas és que la trobo més dialogant, més relaxada, més.... propera.

Avui hem sortit amb la barca i de nou, després de uns anys, l'he tornat a sentir riure com quan tenia dotze anys al tirar-se a nedar. ¡Quin goig!. Em sembla que ha tornat una mica a la seva infantesa, de tants estius viscuts a Menorca, a sa badia de Fornells, as Pantalà de Ses Salines, on tantes hores ha passat nedant, pescant, fent vela o windsurfing. Fins i tot m’ha semblar veure a la seva mirada un punt d’enveja quan veia les veles passar despresa davant nostre. Amb el gust a més d’explicar a en Pau, el seu xicot, tots els intringulis de les tècniques d’aquest esport, a més dels seus coneixements de flora i fauna de la zona, que encara que aleshores deia “pesat” al seu pare, tots aquests noms científics i característiques de l’ecosistema (que si el que la gent diu algues no ho són; qué són les nacres i perquè no s'han d'agafar....) li han quedat i pot presumir d’ésser una gran coneixedora de tota la badia, desde Cala Rotja, on jugaven a enfonsar-nos en el fons fangós fins la font d'aigua dolça on veuen les cabres en una de les cales. Fins i tot li ha mostrat com agafar les meduses a la mà sense que et piquin, encara que en el últim bany al bell mig de la badia, una de tantes que hem vist i allà no vèiem ha “mossegat” en Pau. Sí, i dic mossegar perquè aquesta es la sensació que tens. Jo mateixa ho vaig comprovar fa uns dies. Maleïts gorbs!.



Encara que també deu tenir mals records... ¡Què malament s’ho va passar dels 15 als 17 anys, quan venia obligada!. Després d’un estiu de respir illenc d'obligació, aquest any li ha vingut de gust tornar-hi.

Suposo que la meva/nostra actitud més relaxada, lluny de la quotidianitat estressant de Barcelona també contribueix a que l’ambient sigui distés. Diàlegs sense tele mentre sopem, llibertat d’horaris, no obligacions, bona disposició (aquí no em fico en com té el seu cuarto, són pocs dies...). I a la barca fer-la sentir-se responsable i com és ja, gran. I el que normalment faig jo ajudant a amarrar, vara i desvarar, atracar, tirar i collir l’ancora, l’hem deixar que fos ella, sense dir-li res, la que ho fes -és curiós perquè li ha sortit posar-s'hi, com si ho hagués fet sempre- i fins i tot ha portat el timó una bona estona... i li donava canya la mossa.... i com ha disfrutat!... i jo més feliç.... Amb el seu pare no parem de fer-nos mirades còmplices de satisfacció. Ara ve de portar-los al jaleo d’Alò. A veure quan i com torna!.... Ho sento però això no ho puc evitar, supos que va amb aquest ofici de mare, patir sempre, en silenci ja, que té edat de no sentir sermons. Ja n'ha tingut prou i si ella està cansada, jo també, i molt. Ara toca estudiar per voluntad pròpia, així ho ha escollit.... i si no... ja parlarem, sense discursos, sense bronques... espero i desitjo.

La pena és que estarà pocs dies o això m'ho sembla, però es que... les festes de Gràcia no es poden perdre!!...

La Fira d'Art i Brocanters des Mercadal s'acabat

Y con esto y un bizcocho... se acabó lo que se daba... ah no, no pega oi?.

Doncs això. Tres dies desconectada del món mercadalenc, menorquí i virtual, sense platja, sense veure ni el poble ja que estic aprop de la carretera, o sigui, traspasar el tunel i ja hi era (que per cert a veure si li posen llums que quan tornava sola a les 11 de la nit feia una mica de cangueli). Moltes hores allà tancada i la resta del temps practicament menjar i dormir -avui he estat d'un actiu...-. Tres dies per res. Bé, siguem positius. A més de vendre un quadre, el que més m'agradava, esclar, això sempre passa, els diners del qual ja m'els he gastat sense sortit d'allà, un caprici d'un antiquari veí, no el antiqüari, que tot sigui dit no estava pas malament, no, una.... ara no sé com es diu en català, bé, us deixo la foto, es una jerra amb rentamans d'origen francés de finals del segle XIX... Doncs això que a més d'aquesta mena de trueque, he conegut gent molt maca i una mica el món dels brocanters, totalment desconegut per a mi. Hem intercanviat bon dies resignats i esperançants i bones nits, cansants. Especialment amb na Rosa M. Queralt, veína, pintora i artesana d'Alò, que sense haver quedat expresament, al segon dia ens vam presentar totes dues amb feina per fer allà, fartes ja de mirar, xerrar, llegir (poc, perque no et pots concentrar); i ha donat el seu fruït, en un dia vaig fer un quadre. També he conegut na Trini i el seu homo, mercadalencs que portaven el bar i una mica més a na Maribel, la que portava tota la organització, que per a mi, i ja li vaig dir, li ha mancat publicitat, especialment pel poble, ple de gent a mig matí i ni un sol rètol a cap establiment. ¡Malament!. Pel que respecta a la resta, molt bé na Maribel, molt maca, eficaz, puntual i atenta a tots els detalls. També li vaig dir an Pere, el regidor, que com sempre ha estat diligent i amable. Si ho fa com a representat de l'Ajuntament, molt bé pel consistori, i si ho fa a tant que persona, a més, millor, que segur que d'altres no tindrien les atencions que ha tingut ell amb els expositors. Moltes gràcies Pere.

La pintura venuda

Aquesta tarda crec que he gaudit de la platja més que mai, fins i tot he cantat mentre em deixava portar per les onades..... El mar transparent de Binigaus reflectia estels daurats al caure la tarda i els núbols allargats sobre els pinars apaivagaven el sol ponent, donant unes tonalitats atarojandes, violetes... una meravella.... i jo sense càmera, grrrr! Cada cop que la veig (la càmera) o alguns dels seus accessoris, m'agafa un nosequé per dintre.... Bé, seguiré sent positiva, crec que ara estic gaudint dels paisatges una mica més, els gravo a la meva retina intensament, sense cap objecte entre mig, i els retinc tot el puc per refugiar-me en ells quan no els tingui.

Potser també estava contenta porquè hem sabut que demà passat ve la Nura a passar una setmaneta amb nosaltres... encara que soc conscient que se m'acabat la tranquilitat, però sí, estic molt contenta; fa més d'un mes que no la veig.

Revista Es Carrer, na Nina i ses meues pintures

Ahir a la tarda mentre veia la gent passar per davant de l'estand que m'han deixat a la Fira d'Art i Brocanters des Mercadal mirava la foto que la revista ES CARRER ha publicat dels fotoblogs menorquins i és una de les últimes en el meu blog: Punto de vista. Mis fotos, Na Nina avorrida.

M'ha fet molta il·lusió, i na Nina (sa fieta que és una de les netes des meu homo) ja té ganes de veure-s'hi.

Malgrat tot el vespre a la Fira ha estat més aviat avorrida, sobretot les últimes hores, de 21 a 23 h.. Suposo que la gent va més que res a mirar mobles i objectes dels antiqüaris i, sí, algú entrava a mirar-se les meves pintures, però ben pocs.

Al matí hem muntat l'estand i ha estat divertit, fins i tot ho hem decorat un poc. Després de la inauguració per part de les autoritats competents, que han passat d'una revolada ja que estic al final entrant per la dreta, talment com ho han fet (curiós, no? jeje); després havien d'assistir a un altre acte a la plaça des Gurugú (així li diem a casa a sa plaça Pare Camps), i es que es Mercadal no para de fer coses i això està molt bé. L'altra dia a les tertúlies a la fresca va xerrar la inefable Merceditas Milà, a la que no vaig sentir, més que res per què des que presenta aquest "programa-basura" ha caigut molt baix per a mi. Per cert, la Merceditas amb unes amigues han passat també aquesta tarda per sa Fira, i també d'una revolada. Portava la directa cap a un antiqüari amic -ho suposo pels petons que s'han fet- i no ha fet gaire cas a la resta d'expositors. A la tertúlia que sí que vaig anar va ser la de Cris Juanico, al que va presentar en Miquel Mariano, que per cert, ho va fer molt bé. (Altre per cert: en Miquel actua a Fornells el diumenge 12)

Un dels pocs "divertimentos" de la tarda ha estat observar a la gent i jugar a endevinar qui es pararà, qui entrarà a mirar-se els quadres detingudament o quin tipus de pintura li agradarà més, segons a qui. I ... mai l'encertes, està vist, això dels gustos és un misteri per a mi. I com deia s'he m'ha fet pesadet, i encara queden tres dies més... fins i tot he jugat amb la serp des mòbil que mai no ho havia fet...

No sé si aquí vendré més o no (o potser gens), però és més divertit a la parada des Mercat d'Artesania dels dijous. Entre la gent que em ve a visitar (gairebé s'ha convertit en un punt d'encontre), la música, els artesans veïns que anem xerrant i coneixent-nos... es passa una tarda genial. Dijous, amb la càmera des meu marit, vaig estar fent fotos als meus companys de fatigues, jeje... per cert, a na Melisa Cabal, la vaig conèixer l'any passat com a veïna des Mercat i, guaita, ens hem fet ben bones amigues. Aquest any la trobo a faltar.

Uns dels meus veïns (tan bé, oi?)

Un altre famós que em va visitar dijous -bé a mi no eh, a la paradeta- va ser Alonso Caparrós (crec que es diu així, em confonc amb el germà), que ja l'he vist diverses vegades pes Mercadal i es va deixar fer una foto (quina barra que tinc), ara be, la noia que anava amb ell, en quan va veure la càmera va fugir tot d'una... mira, qui sap, podia haver tret una exclusiva milionaria...

Per cert, si entreu al meu blog de fotos, veureu que he estat una mica trista i disgustada. La meva càmera es va "anegar" amb una onada atramuntanada... però tinc moltes fotos fetes, així que seguirè publicant-ne.

I ara, sant-torne-m'hi, que faig tard. Vaig carregada de lectura.

Inauguració de l'exposició de Melisa Cabal-Cano

Melisa, una gran amiga i millor pintora, si cap. Ahir es va cumplir el seu somni d'extrenar-se, després de diverses exposicións col·lectives, amb una de monogràfica; no només com a pintora sino com a tema de la mostra: L'art-El vi.

I jo hi era per fer-li companyia, entre molta més gent esclar, però no podia faltar en un dia així.

Un vespre molt agradable, amb música, vi, art i bons amics. Us la recomano. Serà a la galeria VidrArt, del carrer Roser de Ciutadella fins el 18 d'agost. Tots els divendres hi haurà un tast de vins.

Podeu veure la seva obra i més informació a la seva web: http://www.melisacabal.com/

Molta sort Melisa, te la mereixes...