Això s’acaba, penso mentre miro les franges blaves de l'ample mar a Son Bou, molt a prop ja de Talis. I intento portar-me tota aquella immensitat amb mi; aquells colors, aquell so de les onades. M’estiro sobre el pareu a l’ombra de l’ombrel·la –que falta fa- i em quedo en blanc impregnant-me els sentits de tot això que m’envolta.
Avui fa nord i la mar està confosa. L’aigua no t’esquitxa al trencar contra el cos sinó en aixecar-se i trobar-se amb el fort vent de terra, que fa que retorni cap a dins. ¡Què neta està l’aigua! No deixa de mai sorprendre’m. M’encanta passejar per la bora de la platja de Son Bou. És una platja preciosa. Bé només li caldrien unes quantes detonacions a l’edifici monstruós que trobes a d’arribar i seria perfecta. No sé com no s’ho han plantejat això les autoritats. Molts països ho estan fent, estan derruint moles que en el seu dia algun especulador ambiciós va construir i que per fi, ara, s’adonen que més aviat els perjudica i que no cal aquests mastodonts. L’arribada a Son Bou per aquell petit túnel seria com arribar al paradís. A més es nota que això va de baixada, que el boom d’agost en quant a gent va a menys, em pogut aparcar a prop de la passera.....
I comença a fer fresqueta, aquesta nit feia fresqueta al carrer. Na Nura ha tornat oportunament... -per a tots, que la cosa ja s’anava “normalitzant” ¡uff, quina tranquil·litat ara!-.
Tot i que ahir al Mercat d’artesania dels dijous va haver molta més gent, si més no més interessada i amb ganes de comprar, o potser és que es gasten els dobles sobrants de les vacances?... Això ens ho hem preguntat a algunes parades, totes estaven sorpresos de la pujada en ventes, que aquest any ha estat de baixada. No és el meu cas, que no vaig vendre res però sí, com dic, va haver molt d’interès per les pintures i demanant preus. Encara queda un dijous, que jo ja no hi serè, així que no perdo l’esperança. És més, cada any he venut un quadre quan jo ja no hi era (em pregunto si és que Robert és millor venedor que jo... segur vaja, no em va a mi això de vendre’m, no ho se fer).
Demà fer maletes i acomiadar-me d’alguns amics. Poc més podré fer; m’agradaria un darrer passeig en barca però em temo que no podrà ser, seguirà la tramuntana, han dit. ¡I m’han quedat tantes coses per fer!. És curiós, i és l’any que més dies he estat. Llocs on anar, fotos a fer (be, en això em vaig desanimar molt en espatllar-se la meva càmera), gent amb qui quedar... I a més potser és l’any que em fa més pena marxar. Cada cop em sento més vinculada a l’illa, al poble; però a més em fa por tornar a la rutina quotidiana amb tot el que comporta. Ha estat un hivern dur, emocionalment parlant, amb moltes incerteses, familars, laborars..., algunes de les quals encara no s’han aclarit i em neguitegen i després d’aquest oasi de pau costa tornar a enfrontar-s’hi. Em sembla que ja pateixo la síndrome post-vacacional....
Aquesta entrada se la dedico a tots els meus companys i veïns a les paradetes del Mercat, que han estat sempre generosos i amables, amb ganes de ajudar-nos els uns als altres, vigilant la parada si calia o muntant un llum o deixant-nos eines. Com veieu al marge durant aquests dies he anant fent fotos del mercat i quan ja no tenia la meva càmera se’m va acudir de fer un petit reportatge d’aquests dijous de Mercat a Es Mercadal, així que la majoria estan fetes amb la compacta d’en Robert i de nit i la qualitat no és gaire bona, però és un bonic record. Ah, i se la dedico també a ell, al meu home, que ha estat sempre al meu costat, pacientment, muntant i desmuntant, vigilant, transportant i fent-se càrrec quan jo no hi soc, encara que, la veritat sigui dita, no li agrada gaire ser-hi. Gràcies guapo.
Avui fa nord i la mar està confosa. L’aigua no t’esquitxa al trencar contra el cos sinó en aixecar-se i trobar-se amb el fort vent de terra, que fa que retorni cap a dins. ¡Què neta està l’aigua! No deixa de mai sorprendre’m. M’encanta passejar per la bora de la platja de Son Bou. És una platja preciosa. Bé només li caldrien unes quantes detonacions a l’edifici monstruós que trobes a d’arribar i seria perfecta. No sé com no s’ho han plantejat això les autoritats. Molts països ho estan fent, estan derruint moles que en el seu dia algun especulador ambiciós va construir i que per fi, ara, s’adonen que més aviat els perjudica i que no cal aquests mastodonts. L’arribada a Son Bou per aquell petit túnel seria com arribar al paradís. A més es nota que això va de baixada, que el boom d’agost en quant a gent va a menys, em pogut aparcar a prop de la passera.....
I comença a fer fresqueta, aquesta nit feia fresqueta al carrer. Na Nura ha tornat oportunament... -per a tots, que la cosa ja s’anava “normalitzant” ¡uff, quina tranquil·litat ara!-.
Tot i que ahir al Mercat d’artesania dels dijous va haver molta més gent, si més no més interessada i amb ganes de comprar, o potser és que es gasten els dobles sobrants de les vacances?... Això ens ho hem preguntat a algunes parades, totes estaven sorpresos de la pujada en ventes, que aquest any ha estat de baixada. No és el meu cas, que no vaig vendre res però sí, com dic, va haver molt d’interès per les pintures i demanant preus. Encara queda un dijous, que jo ja no hi serè, així que no perdo l’esperança. És més, cada any he venut un quadre quan jo ja no hi era (em pregunto si és que Robert és millor venedor que jo... segur vaja, no em va a mi això de vendre’m, no ho se fer).
Demà fer maletes i acomiadar-me d’alguns amics. Poc més podré fer; m’agradaria un darrer passeig en barca però em temo que no podrà ser, seguirà la tramuntana, han dit. ¡I m’han quedat tantes coses per fer!. És curiós, i és l’any que més dies he estat. Llocs on anar, fotos a fer (be, en això em vaig desanimar molt en espatllar-se la meva càmera), gent amb qui quedar... I a més potser és l’any que em fa més pena marxar. Cada cop em sento més vinculada a l’illa, al poble; però a més em fa por tornar a la rutina quotidiana amb tot el que comporta. Ha estat un hivern dur, emocionalment parlant, amb moltes incerteses, familars, laborars..., algunes de les quals encara no s’han aclarit i em neguitegen i després d’aquest oasi de pau costa tornar a enfrontar-s’hi. Em sembla que ja pateixo la síndrome post-vacacional....
Aquesta entrada se la dedico a tots els meus companys i veïns a les paradetes del Mercat, que han estat sempre generosos i amables, amb ganes de ajudar-nos els uns als altres, vigilant la parada si calia o muntant un llum o deixant-nos eines. Com veieu al marge durant aquests dies he anant fent fotos del mercat i quan ja no tenia la meva càmera se’m va acudir de fer un petit reportatge d’aquests dijous de Mercat a Es Mercadal, així que la majoria estan fetes amb la compacta d’en Robert i de nit i la qualitat no és gaire bona, però és un bonic record. Ah, i se la dedico també a ell, al meu home, que ha estat sempre al meu costat, pacientment, muntant i desmuntant, vigilant, transportant i fent-se càrrec quan jo no hi soc, encara que, la veritat sigui dita, no li agrada gaire ser-hi. Gràcies guapo.
Aquesta al·lota tant polida és na Laura Pons, veina de parada i guanyadora del Premi a Joves Dissenyadors a la Fira d'Artesania que té lloc aquests dies al Recinte Firal d'Es Mercadal.
Felicitats Laura i molta sort en això que tant t'agrada, te la mereixes, vals molt.
Fins aviat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario