Mirades còmplices

Ja la tinc aquí, per fi. Gairebé dos mesos sense veure-la i l'he trobat canviada; no sé si és el lloc de retrobament, que no és el habitual ni rutinari o que l’estada a estranger l’ha fet madurar, o ambdues coses, el cas és que la trobo més dialogant, més relaxada, més.... propera.

Avui hem sortit amb la barca i de nou, després de uns anys, l'he tornat a sentir riure com quan tenia dotze anys al tirar-se a nedar. ¡Quin goig!. Em sembla que ha tornat una mica a la seva infantesa, de tants estius viscuts a Menorca, a sa badia de Fornells, as Pantalà de Ses Salines, on tantes hores ha passat nedant, pescant, fent vela o windsurfing. Fins i tot m’ha semblar veure a la seva mirada un punt d’enveja quan veia les veles passar despresa davant nostre. Amb el gust a més d’explicar a en Pau, el seu xicot, tots els intringulis de les tècniques d’aquest esport, a més dels seus coneixements de flora i fauna de la zona, que encara que aleshores deia “pesat” al seu pare, tots aquests noms científics i característiques de l’ecosistema (que si el que la gent diu algues no ho són; qué són les nacres i perquè no s'han d'agafar....) li han quedat i pot presumir d’ésser una gran coneixedora de tota la badia, desde Cala Rotja, on jugaven a enfonsar-nos en el fons fangós fins la font d'aigua dolça on veuen les cabres en una de les cales. Fins i tot li ha mostrat com agafar les meduses a la mà sense que et piquin, encara que en el últim bany al bell mig de la badia, una de tantes que hem vist i allà no vèiem ha “mossegat” en Pau. Sí, i dic mossegar perquè aquesta es la sensació que tens. Jo mateixa ho vaig comprovar fa uns dies. Maleïts gorbs!.



Encara que també deu tenir mals records... ¡Què malament s’ho va passar dels 15 als 17 anys, quan venia obligada!. Després d’un estiu de respir illenc d'obligació, aquest any li ha vingut de gust tornar-hi.

Suposo que la meva/nostra actitud més relaxada, lluny de la quotidianitat estressant de Barcelona també contribueix a que l’ambient sigui distés. Diàlegs sense tele mentre sopem, llibertat d’horaris, no obligacions, bona disposició (aquí no em fico en com té el seu cuarto, són pocs dies...). I a la barca fer-la sentir-se responsable i com és ja, gran. I el que normalment faig jo ajudant a amarrar, vara i desvarar, atracar, tirar i collir l’ancora, l’hem deixar que fos ella, sense dir-li res, la que ho fes -és curiós perquè li ha sortit posar-s'hi, com si ho hagués fet sempre- i fins i tot ha portat el timó una bona estona... i li donava canya la mossa.... i com ha disfrutat!... i jo més feliç.... Amb el seu pare no parem de fer-nos mirades còmplices de satisfacció. Ara ve de portar-los al jaleo d’Alò. A veure quan i com torna!.... Ho sento però això no ho puc evitar, supos que va amb aquest ofici de mare, patir sempre, en silenci ja, que té edat de no sentir sermons. Ja n'ha tingut prou i si ella està cansada, jo també, i molt. Ara toca estudiar per voluntad pròpia, així ho ha escollit.... i si no... ja parlarem, sense discursos, sense bronques... espero i desitjo.

La pena és que estarà pocs dies o això m'ho sembla, però es que... les festes de Gràcia no es poden perdre!!...